Antropologia religiosa - Classe del 26-4-10
| De: | |
| Enviado: | domingo, 02 de mayo de 2010 4:39:54 |
| Para: |
En parlar de Weber i el diferencial que ho separa de Durkheim estic insistint en el paper que el subjecte juga en la sociologia religiosa d'un i d'un altre. Per a això és indispensable que entengueu què és el que implica aquest procés de subjetivtizació que implica el procés mateix de civilització, en el sentit que Norbert Elias proposaria. Cal que entengueu coses que intento explicar, no sé si prou bé a classe sobre aquesta qüestió absolutament fonamental. Per exemple, que entre altres coses la subjetivització implica la renúncia del sagrat a trobar altre espai per a manifestar-se que els territoris que la psicologia reclamarà com la seva jurisdicció: la vivència emocional i íntima de l’espiritual. Recordeu: l’espiritual sols es pot viure espiritualment. Al seu torn, la subjevitització és el requisit més innegociable de la politització moderna, en el sentit d’estatalització. La supressió dels llocs i les conductes sacramentalitzadores, que feien incontestablement reals la comunitat, els seus límits i les seves lleis, era fonamental per a transitar del la vella congregació de les consciències a la moderna congregació de les emocions i les experiències, un vincle aquest últim que no vulnerava el principi cristià reformat, adoptat per la moral política secular, de l’autonomia de les consciències en la fe i la gràcia. L'individu quedava alliberat així de les cadenes que el ritual li imposava, quedant a la mercè de l'elecció del seu propi camí moral i a l'espera de merèixer aquesta llum interior amb que l'Esperit Sant enllumena el cor dels escollits. Marx i Engels van entendre molt bé aquest pas donat per la Reforma. A la seva «Contribució a la crítica de la filosofia del dret de Hegel» , llegireu: «Lutero va vèncer a la servitud per la devoció, perquè la va substituir per la servitud en la convicció. Va trencar la fe en l'autoritat perquè va restablir l'autoritat de la fe [...]. Va alliberar l'home de la religiositat externa perquè va fer de la religiositat l'home interior [...]. Va emancipar de les cadenes al cos perquè va carregar de cadenes el cor».
Vet aquí els fonaments de la imatge calvinista del ciutadà cristià, matèria primera del pensament polític modern. La desactivació de l'eficàcia simbòlica permetia el projecte de dissolució d'aquell regne espiritual de Crist que espacialment i temporalment s'encarnava en les figures intercanviables de la comunitat social i de la comunitat dels fidels. És més, que feia de la comunitat social l'expressió visible, transubstanciada, de la presència de Crist en la terra, a la qual els individus havien de plegar-se submissament, negant fins i tot una immanència subjectiva de la qual el despotisme dels costums impedia l'emancipació.
El Regne de Crist ja no es reconeixeria més en la comunitat, considerada com un tot objectivat, sinó només en la privadesa del cor humà sol davant Déu. La congregació dels creients passava de ser la presència física sacramental de Crist, per a esdevenir una mera reunió de subjectes solitaris que buscaven consol davant la intangibilitat absoluta de la divinitat. Si us plau, no ho oblideu: l’estatalització s'assenta en la projecció a nivell del govern de les coses humanes del mateix principi que havia urgit una modificació radical en les relacions amb el sagrat, a partir de la reforma protestant, aquella mateixa modificació que es va plantejar com prioritària la supressió del poder dels sagraments. Es denunciava la presumpció que els rituals podien transcendir de la condició d'actes d'admissió i commemoració, que era com la Reforma els havia acceptat, per a arribar a una eficàcia instrumental en la constitució i la institució del real. La radical divisió cartesiana i protestant entre els àmbits de l'extern-món i l'intern-esperit hauria de servir per separar de manera ja irrevocable els plànols de la invisible comunitat dels sants i la visible corporeitat de l'Estat, entre el Regne espiritual i el Regne Civil o Polític. Ens trobem, així doncs, davant el fonament teològic del nucli dur de la laicitat: la divisió entre Església i Estat, que oculta la radicalització absoluta del tall societat civil-poder polític.
Això és una cosa que vaig entendre de forma especialment clara llegint De la ciudad y de su razón, de Carlos Moya (Cupsa), un llibre antic, però que em va servir moltíssim. Moya explica com tota la teologia reformista no fa més que insistir en una divisió brutal entre l’interior i l’exterior. L’«exterior» és el corporal, el social, el visible, la naturalesa... L’«interior» és l'espiritual, el subjectiu, l'inefable, la fe, l'essència, tot el que només pot existir sota la fiscalització de la solitud de l'individu i la moral introjectada en el més incommovible del seu ésser. D'un costat, l'ordenament de la fe espiritual; de l'altre la corrupció de la criatura. Ens trobem davant la negació de la sensibilitat en nom de la nova sentimentalitat: la religió del cor. El rebuig de la palpabititat; vet aquí la gran herència intel·lectual de Calvino. Llegiu el que diu el llibre tercer de la seva Institució de la Religió Cristiana.: «Hi ha un doble règim en l'home. L'un és espiritual, pel qual la conciència és instruïda i ensenyada en les coses de Déu (...) L'altre és polític o civil, pel qual l'home és ensenyat en els oficis d'humanitat i civilitat. Jurisdicció espiritual i temporal... La primera té el seva seu en l'ànima interior; la segona només es nodreix del moeurs, costums exteriors». Aquest domini dels “moeurs” és el Regne Civil que s'oposa semànticament al Regne Espiritual i que és idèntic al Món i a la Carn, i per això manifestació del demoníac, en una societat que ha de ser redimida i reformada.
He parlat de Marx. Si voleu un acostament a la visió que tenia sobre el procés de secualarització i una comparació entre aquesta i les de Weber y Durkheim, us remeto el capítol «Religión, ideología y sociedad», aEl capitalismo y la moderna teoría social, d’Anthony Guidens (Labor). I un llibre important, que us serà de segur útil per entendre el contrasta també entre Marx, Durkheim i Weber parlant d'aquestes qüestios: el de Fernando Álvarez-Uria i Julia Varela, Sociología, capitalismo y democracia (Morata).
Fins demà.
Manuel Delgado
--
http://manueldelgadoruiz.blogspot.com
