dilluns, 28 de juny del 2010

HABEMUS ESTATUT: ESPAÑA, UNA GRANDE Y LIBRE


El sínode sagrat del Tribunal constitucional espanyol a fet fumata blanca. La ESPAÑA, UNA, GRANDE Y LIBRE se n'enfot un cop més de Catalunya.

La extrema dreta espanyola, nacionalcatolica, hereva del franquisme, coneguda com a PP, impugna un estatut ja pruo retallat en les Corts però refrandat pel poble català. Val a dir que el poble català no és res. Si fos alguna cosa, no només el tribunal constitucional sino el PSOE i el PP, respectarien mínimament un referèndum que va aprovar-lo.
NO ens ens enganyem, l'estatut no era gran cosa. Hi havia una part de financiació que ja em vist que tururú, tururú, un pase per aquím un altre per allà i ja està: engrunes i ja en parlarem. Voleu balances fiscals? doncs aquí són! a que portem vint anys escanyant amb 10 punts de diferencia? i què els catalans segueixen sent uns lladres i uns insolidaris. Tema econòmic resolt.

Partits catalans? a bé, sí bé !

Una tarda una colla de eixelebrats parlamentaris catalans reunits fent una sardinada van dir que Catalunya era una una nació. JAJAJJAJAJA a Madrid reien. Va això no té cap problema que segueixin fent sardinades: Una nación, bueno una macionalidad no? a sí pués que se sigan reuniendo, ahora que no lleven signos nacionales, porquè España sólo hay una todo lo demàs son mindunguis.

Però al que realment és important, la igualatat jurídica del català i el castellà que s'aconsegueix dient que la llengua propia i primera és el català, no això. La lengua ha de ser el castellano, por favor si es tant evidente que donde esté el castellano que se quite el catalan, hombre.

Doncs m'agradaria haver-me equivocat però fa dos anys al meu blog ja vaticinava que aquesta seria la resolució.

Però el que ja cau pel seu propi pes i demostra que no som una nació ni som res es en aquest dos anys els partits polítics han estat incapaços de treure al carrer un o dos milions de catalans que haguessin sortit abans de que es dictes sentencia per a que maldiguessin que el poble català no estava d'acord amb cap retallada. No és que jo fos més intel·ligent que en Montilla, Carod, Mas, Herrera, no només era sentit comú.

Ara, amb la sentencia sobre la taula, volen fer una manifestació unitària. Bé per esma hi anirem però aquest senyors tenien que haver muntat la manifestació abans i igual que els feixistes espanyols han recusat i endarrerit els nombrament de magistrats (alguns dels quals no són ni juristes sino simples militants encoberts del PP o PSOE)

El tema més important era igualar el català i el castellà a Catalunya. Es a dir que a catalunya tothom tingués la oblició i el dret d'entrendre l'altre llengua i d'emprar la seva. Res de l'altra món a no que els ctalans aleshores podrien viuere i exigir que els deixin viure en català. A no això no. Aquí la lengua única que hay obligación de conocer és el castellano y basta.

EL TRUCO DEL MANCO, 3 Goyas

Com diria li diria Ruben Baldes en
Pedro Navaja en Si naciste pa martillo del cielo te caen los clavos.

El truco del Manco, és una proba palesa de la igualtat d'oportunitats: qui no arriba en lloc, en democràcia, orgànica o no, és per que no val.

EN TIERRA DE NADIE


Sobre le nacionalisme i el cas de Bosnia i Servia. He estudiat una mica les guerres de Yugoslavia i aquesta pel·icula és un magnific exponent de com la gent es mata per petites diferencies ignorant tot el que tenen en comú. Es molt possible que a algú li recordi "la vaquilla" de Azcona i Berlanga.

Per a mi em va resultar tràgica. Com el mirall que reclamava Flaubert (era ell?) com a tècnica literaria per a reflectir la realitat

LLIBRES QUE TORNO A LA BIBLIOTECA


RUBIA, Francisco J. EL CEREBRO NOS ENGANYA : és interessant veure com el cervell, a nivell neurològic, també necessita linialitat: quan no pot construir un tot discursiu del que experimenta pels sentits, tan per exés com per defecte, busca una explicació desperdicia elelments sensorials que no considera significatius. Seria el cas de la Mis direcció de la magia-espectacle, el que si seguint un discurts atentament ens perdem quantions perifèriques que estan pèrfectament registrades al nostre camp sensorial - l'exemple d'una entrevista on els entrevistats que miren directamnet a camera i estan frontalment col·locats són gravats amb salts de Raccord, tan de vestuari d'ells, com de les estoballes i fins i tot passa un tipus pel darrera i seu en un racó del que és el bar on els entrevisten disfressat de gorila. No es recorda haver vist res.

Destaco que a nivell més enlla inclús que el cognitiu, potser seguint Levi-Staruss, i perque no Geertz, l'home no enten el món i aquest està ple de discontinuitats en el discurs de la comprensió racional de l'Univers. No l'entemen, seguramnet, mai l'acabarem d'entendre i aleshores l'home tira del que te més aprop i fa mites i fabules que acaben de cubrir aquest sotracs

LOPEZ SANCHEZ, felix, Amores i desamores, procesos de vinculación y desvinculación sexual y afectivos. El trono però només l'he fullejat. Parlar dels processos de dol i fa algunes definicos d'amnor, sentiments, afectes, perdues. A revisar un altra dia. Diu coses interesants encara que a cops poc sòlides. http://www.google.es/imgres?imgurl=http://image.casadellibro.com/l/ip/5/9788497429375.jpg&imgrefurl=http://www.casadellibro.com/libro-la-educacion-sexual-de-los-hijos/1022233/2900001048009&usg=__PosGDYZWl1Qw-ePfppL8iqF1Hxw=&h=112&w=73&sz=4&hl=es&start=6&um=1&itbs=1&tbnid=BNBImzHzlxzrpM:&tbnh=86&tbnw=56&prev=/images%3Fq%3Damores%2By%2Bdesamores%2Bfelix%2Blopez%26um%3D1%26hl%3Des%26sa%3DN%26rlz%3D1C1DVCB_enES368ES368%26ndsp%3D20%26tbs%3Disch:1

dissabte, 19 de juny del 2010

PROSIFICAR LEON FELIPE

Otro poeta castellano, este de castilla sin connotaciones, pero republicano. EL otro día andaba yo rumiando sobre el naciolamismo y me gusto mucho este autoretrato que escribió. Y mira por donde me he propuesto explicarlo como un cuento. Un reto pero la verdad és que me siento como el cuando dice lástima de no creer en patrias, ni tener historias, ni adorar dioses, ni tener mujeres amadas, lástima que sólo pueda escribir de coses sin importancia.


AUTORRETRATO


!QUÉ LASTIMA!


!Qué lástima
que yo no pueda cantar a la usanza
de este tiempo lo mismo que los poetas de hoy cantan.
!Qué lástima
que yo no pueda entonar con una voz engolada
esas brillantes romanzas
a las glorias de la patria!
!Qué lástima
que yo no tenga una patria!
Sé que la historia es la misma, la misma siempre que pasa
desde una tierra a otra tierra, desde una raza
a otra raza,
como pasan
esas tormentas de estío desde esta a aquella comarca.
!Qué lástima
que yo no tenga comarca,
patria chica, tierra provinciana!
debí de nacer en la entraña
de la estepa castellana,
y fui a nacer en un pueblo del que no recuerdo nada;
pasé los días azules de mi infancia en Salamanca,
y mi juventud, una juventud sombría en la Montaña.
Después... ya no he vuelto a echar el ancla
y ninguna de estas tierras me levanta
ni me exalta para poder cantar siempre en la misma tonada
el mismo río que pasa
rodando las mismas aguas
al mismo cielo, al mismo campo y en la misma casa.
!Qué lástima
que yo no tengo una casa!
una casa solariega y blasonada,
una casa
en que guardara,
a más de otras cosas raras,
un sillón viejo de cuero, una mesa apolillada
y el retrato de un mi abuelo que ganara
una batalla.
(Qué lástima
que yo no tengo un abuelo que ganara
una batalla,
retratado con una mano cruzada
en el pecho, y la otra mano en el puño de la espada! Y, !qué lástima
que yo no tenga siquiera una espada!

Porque... ¿qué voy a cantar si no tengo ni una patria,
ni una tierra provinciana,
ni una casa
solariega y blasonada,
ni el retrato de un mi abuelo que ganara
una batalla,
!Qué voy a cantar si soy un paria
que apenas tiene una capa!

Sin embargo...
en esta tierra de España
y en un pueblo de la Alcarria
hay una casa
en la que estoy de posada
y donde tengo, prestadas,
una mesa de pino y una silla de paja.
Un libro tengo también. Y todo mi ajuar se halla
en una sala
muy amplia
y muy blanca
que está en la parte más baja
y más fresca de la casa.
Tiene una luz muy clara
esta sala
tan amplia
tan blanca.
Una luz muy clara
que entra por una ventana
que da a una calle muy ancha.
Y a la luz de esta ventana
vengo todas las mañanas.
Aquí me siento sobre mi silla de paja
y venzo las horas largas
leyendo en mi libro y viendo cómo pasa
la gente a través de la ventana.
Cosas de poca importancia
parecen un libro y el cristal de una ventana
en un pueblo de la Alcarria,
y, sin embargo, le basta
para sentir todo el ritmo de la vida a mi alma.
Que todo el ritmo del mundo por estos cristales pasa
cuando pasan
ese pastor que va detrás de las cabras
con una enorme cayada,
esa mujer agobiada
con una carga
de leña en la espalda
esos mendigos que vienen arrastrando sus miserias de Pastrana,
esa niña que va a la escuela de tan mala gana.
!Oh, esa niña! Hace un alto en mi ventana
siempre y se queda a los cristales pegada
como si fuera una estampa
!Qué gracia
tiene su cara
en el cristal aplastada
con la barbilla sumida y la naricilla chata!
Yo me río mucho mirándola
y la digo que es una niña muy guapa...
Ella, entonces, me llama !tonto!, y se marcha.
!Pobre niña! Ya no pasa
por esta calle tan ancha
caminando hacia la escuela de muy mala gana,
ni se para
en mi ventana,
ni se queda a los cristales pegada
como si fuera una estampa.
Que un día se puso mala,
muy mala,
y otro día doblaron por ella a muerto las campanas.
Y en una tarde muy clara,
por esta calle tan ancha,
al través de la ventana,
vi cómo se la llevaban
en una caja
muy blanca...
que tenía un cristalito en la tapa.
Por aquel cristal se le veía la cara
lo mismo que cuando estaba
pegadita al cristal de mi ventana...
Al cristal de esta ventana que
ahora me recuerda siempre el cristalito de aquella caja
tan blanca.
Todo el ritmo de la vida pasa
por este cristal de mi ventana,
!Y la muerte también pasa!
!Qué lástima
que no pudiendo cantar otras hazañas,
porque no tengo una patria,
ni una tierra provinciana,
ni una casa
solariega y blasonada,
ni el retrato de un mi abuelo que ganara una batalla,
ni un sillón viejo de cuero, ni una mesa, ni una espada
y soy un paria
que apenas tiene una capa...
venga, forzado, a cantar cosas de poca importancia!



La imagen del hombre sin apegos ni bienes materiales -casi un shadu- que se recluye a escribir poesía en un rincón de la Alcarria y que acaba regalándonos la imagen de la carita de esa niña contra el cristal de la ventana y que luego vemos a través de la ventanita del pequeño féretro blanco. Y la duda sobre lo que realmente es importante, sobre lo que realmente merece ser cantado por la poesía.


Me anima a prosificarla el propio León Felipe cuando dice en otro sitio.

Deshaced ese verso.
Quitadle los caireles de la rima,
el metro, la cadencia
y hasta la idea misma.
Aventad las palabras
y si después queda algo todavía,
eso
será la poesía.

dijous, 17 de juny del 2010

BIBLIOGRAFIA SOBRE NACIONALISME

BIBLIOGRAFIA
GELLNER, Ernest, (1983) Naciones y nacionalismo . Alianza editorial Barcelona 1988
GELLNER, Ernest, (1997) Nacionalismo. Ediciones destino. Barcelona 1998
LLOBERA, Josep R (1994) El Dios de la Modernidad . Editorial anagrama 1996
ANDERSON, Benedict (1983) Comunitats imaginades.Editorial Afers .València 2005
GEERTZ, Clifford (1973) La interpretación de las culturas Editorial Gedisa Barcelona 2005
BILLING, Michael (1995) Nacionalisme Banal. Londres, Sage Publicacions
ARANZADI, Juan, (2001) El escudo de Arquiloco: sobre Héroes, mártires y terroristas Madrid, Visor

dimarts, 1 de juny del 2010