Un article nou d'en Ferran Jaen, professor d'economia a la universitat de Vic, on impulsa la idea de potenciar el mercat interior per a sortir de la crisi.
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1022/defensar/mercat/interior
Hi faig el comentari que segueix amb l'entrada "jaumestar" expressant un gir europeista. Potser demà demani el contrari. Així som de volatils alguns essers humans
COMENTARIS
+0 -0 tornem al proteccionisme?
jaumestar, 15/10/2010 a les 07:40
Segons el que humilment havia sentit als mitjans, semblava que no era bo que augmentés el proteccionisme. Jo, simple antropòleg, em deia: i si posem arancels a productes de països on les condicions laborals no són equiparables a las de UE? (com excusa segurament) i tenquem el comsum i la importació a la UE. Sóm molts i tenim molta tecnologia per a ser autarcas, o no? Potser si fem això deixarien de comprar deute sobirana de països de la UE.
Clar que ja no és només la UE sino que els EEUU també juga i força el lliure comerç perquè Xina i països emergents amb liquidesa i producte a col.locar al EEUU i EU per seguir creixent, comprin deute americana i acceptim el dolar com a mitjà de pagament i financiació. També cal recordar que potser el motor d'europa, Alemanya trobaria arencels per a les seves exportacions extraeuropees. Dificil tot plegat.
Per cert, la independencia de Catalunya està bé. Independents d'Espanya i integrants de ple dret i obligacions a Europa. Canviar el passaport espanyol que ja fa pudor per un flamant passarport de la UE. Si volem un DNI català doncs bé, però o som europa o no som gairebé res.
dijous, 14 d’octubre del 2010
divendres, 3 de setembre del 2010
TRIBUS EN PERILL DE DESAPAREIXER
NOTICIAS RELACIONADAS
- Bajo el rito aimara, Morales se proclama líder de los indígenas latinoamericanos
- Bolivia prepara la investidura "aimara" de Evo Morales
- El conflicto colombiano será juzgado por crímenes de guerra
ENLACES PATROCINADOS
PUEBLOS INDÍGENAS EN PELIGRO
La dramática cuenta atrás de las tribus perdidas
En pleno siglo XXI, en el que el planeta entero está interconectado a través de la sociedad de la información y uno puede cruzar el globo en cuestión de horas, existen lugares remotos donde el ser humano aún vive aislado de sus semejantes. La muerte la semana pasada de la última mujer bo, uno de los pueblos indígenas más ancestrales de India, pone de manifiesto la vulnerabilidad e indefensión que sufren las tribus perdidas, un centenar de pequeñas comunidades cuya extinción supondría la desaparición irremediable de culturas y tradiciones milenarias.
El insaciable afán de la civilización moderna por expandir sus dominios hasta los rincones más apartados del planeta ha provocado que algunas tribus indígenas, con una historia y una cultura propias, se vean cada vez más arrinconadas en sus hábitats, en los que llevan viviendo en perfecta armonía con la naturaleza desde hace siglos.
El legado que se perdería si estas comunidades se extinguieran ha sido calificado por los expertos como uno de los mayores dramas de la actualidad. Hasta tal punto llega esta situación que, de continuar esta expansión sin control de la civilización, donde se calcula que se pierden dos dialectos indígenas a la semana, desaparecerían en los próximos años la mitad de las 6.000 lenguas que se hablan en nuestro planeta.
Survival International, una organización creada en 1969 y que defiende los derechos de los pueblos indígenas por todo el mundo, lleva más de cuatro décadas denunciando la situación de indefensión que sufren estas comunidades. "Es una lucha muy desigual, pero poco a poco se están cambiando las cosas", señala Laura de Luis, responsable de comunicación de Survival.
"Es muy triste que los intereses económicos prevalezcan sobre los derechos humanos. Existe un marco jurídico internacional, pero los gobiernos y las multinacionales, en cuanto hay dinero de por medio, se lo saltan", añade de Luis. Los derechos de los pueblos indígenas están recogidos en la Declaración de las Naciones Unidas sobre los derechos de los pueblos indígenas de 2007, un texto no vinculante, y en el Convenio 169 de la Organización Internacional del Trabajo.
Además, de Luis denuncia que "muchos de los gobiernos que se erigen como grandes defensores de los derechos humanos, como Estados Unidos, Canadá o Australia, cometen graves violaciones de los convenios internacionales".
Estas tribus perdidas, que año tras año ven como su número de individuos decrece, se concentran, principalmente, en tres zonas del planeta: el Amazonas, las islas índicas y la isla de Nueva Guinea.
El pulmón del planeta
Uno de los ecosistemas en donde más pueblos están amenazados por esta expansión es la cuenca del Amazonas. Este gigantesco hábitat tropical, cuyas selvas, conocidas como el 'pulmón del planeta', ocupan una extensión de 6 millones de kilómetros cuadrados, alberga en sus profundidades comunidades enteras de indígenas que llevan viviendo de la misma manera siglos. Se calcula que aún existen alrededor de medio centenar de tribus indígenas no contactadas en la inmensidad amazónica.
El 29 de mayo de 2008, una expedición de laFundación Nacional Indígena del Brasil (Funai) localizó desde una avioneta una tribu aislada en medio de la selva. Las fotos, que dieron la vuelta al mundo, recogían a un grupo de indios que se mostraron hostiles con los investigadores hasta el punto de atacarles, poniendo de manifiesto que muchos de estos pueblos no tienen el más mínimo interés en ser contactados o localizados.
La Funai tiene como norma, desde la década de los 80, evitar todo tipo de encuentros con los indígenas amazónicos salvo en caso de hostilidades. Es en estos casos, que suelen ser provocados por madereros o los ganaderos locales con el objetivo de hostigar a las tribus perdidas, cuando las autoridades brasileñas actúan, aunque en la mayoría de los casos no hay sanciones o, si las hay, no llegan a ser muy efectivas.
Una de estos grupos perdidos son los awá. Estos indígenas nómadas de la Amazonia brasileña han sufrido en las últimas décadas el continuo hostigamiento de las partidas madereras que buscan hacerse con los mejores ejemplares de caoba y cedro, dos especies arbóreas que crecen en abundancia justo en el territorio estipulado por el Gobierno brasileño para que viva este pueblo.
A pesar de que la Justicia brasileña les ha dado la razón en sus reclamaciones territoriales en la región de Maranhao, los 60 miembros awá que aún no han sido contactados viven amenazados por la constante llegada de los bulldozer a la zona que terminan con los recursos naturales de los que dependen. Además, y de forma irónica, los awá se han visto obligados a emigrar a zonas cada vez más remotas del Amazonas por un proyecto minero subvencionado por la Unión Europea y el Banco Mundial, dos instituciones que reconocen, en teoría, los derechos de estas minorías étnicas.
Otra de las tribus indígenas más amenazadas son los akuntsu, de los que apenas sobreviven media docena de individuos y que fueron contactados por primera vez en 1995. Este pueblo, oriundo del estado selvático de Rondonia, ha visto como en los últimos años los terratenientes locales les han perseguido y asesinado con el objetivo de robarles sus tierras para su posterior explotación. La desaparición de este pueblo no sólo sería una tragedia humana, sino también cultural puesto que su lengua está siendo estudiada por lingüistas debido a su antigüedad y complejidad.
Especial repercusión en los medios de comunicación ha tenido el conocido como 'Hombre del agujero', un individuo, el último de su tribu, que vaga por la selva evitando cualquier contacto con el hombre civilizado.
Quizás, el drama más grande que viven estos pueblos indígenas se encuentre en el Amazonas peruano. A los indios que viven en esta región (unos 3.000 divididos en 14 pueblos) no se les reconocen los mismos derechos que al resto de peruanos e, incluso, su existencia ha llegado a ser negada por las autoridades que los tachan de ser meras invenciones ecologistas para frenar los proyectos petrolíferos en la zona.
Además, los nukak, los enawene nawe, los totobiegosode, los piranha o los yanomamitambién se encuentran en grave peligro de extinción en Suramérica.
En tierra de nadie
Otra zona hostil para las tribus indígenas son las islas de Andamán. En este gran archipiélago, situado a 1.500 kilómetros al este del subcontinente indio, viven algunas de las comunidades más ancestrales del planeta. Todas tienen como origen la misma raíz étnica, la granandamanese, y, aunque las diferencias culturales son notables, las cinco tribus predominantes mantienen un denominador común: el peligro de desaparición.
Sin duda, uno de los pueblos más amenazados del archipiélago son los onge. Esta tribu, que ha visto como su territorio disminuía hasta un tercio de su tamaño original, está formado por apenas un centenar de miembros. El drama particular de los onge, que se autodenominan “personas perfectas”, proviene de la escasez de jabalíes, animal clave en su sociedad, por el expolio que ha sufrido su entorno.
Los jarawa, un pueblo nómada de apenas 200 individuos y que fue contactado por primera vez en 1998, es otra de las tribus que corren serio peligro de desaparecer en los próximos años. Su principal amenaza es la paulatina, pero inexorable invasión de sus tierras por parte de terratenientes y turistas, lo que les supone, no sólo la pérdida de su entorno, sino también el entrar en contacto con enfermedades para las que no son inmunes.
Por su parte, los sentineleses, apenas 70 cazadores-recolectores originarios de la isla de Sentinel del Norte, han vivido los continuos intentos de las autoridades indias por adaptarlos a las costumbres ’civilizadas’ sin que se hayan logrado grandes éxitos. Tal es el caso de los granandamanenses, de los que apenas sobreviven medio centenar, que han sido trasladados a la fuerza lejos de su territorio original con el fin de hacerlos dependientes de la ayuda gubernamental.
Hay que recordar que India es el país con más dialectos del mundo, pero que muchos de ellos están al borde de la extinción, puesto que sólo los hablan unas pocas personas que, tras su muerte, verán desaparecer un valioso legado cultural. Un dramático ejemplo es el de la etnia bo, una comunidad con más de 65.000 años de antigüedad. La pasada semana murió la última representante de esta tribu que había vivido los últimos 15 años sin poder hablar en su lengua materna puesto que nadie conocía su dialecto.
Papua, territorio caníbal
En el sudeste asiático, al norte de Australia, se encuentra la isla de Nueva Guinea. Este gigantesco promontorio tropical alberga varias de las tribus más aisladas y salvajes del planeta. Tal es el caso de los korowai, una comunidad que vive en gigantescas chozas construidas en las copas de los árboles. Además, se cree que estos indígenas, antaño temidos por su hostilidad, aún practican el canibalismo ritual.
Más al noroeste, en la isla filipina de Palawan, sobreviven los batak. Esta comunidad ancestral, de la que apenas quedan 300 individuos, depende de la pesca, la caza y sus cultivos y ha sido víctima de una durísima persecución en los últimos años por parte de los terratenientes locales. A pesar de que Manila ha intentado integrarles en la sociedad filipina, el plan ha resultado un completo fracaso y la población batak se ha visto diezmada por las epidemias de malaria, sarampión, gripe o tuberculosis, la alta mortalidad infantil y la baja natalidad.
Innumerables amenazas
Pero, ¿cuáles son los principales peligros que acechan a las tribus perdidas? En primer lugar, cabe destacar la invasión territorial, sobretodo en la cuenca amazónica, como el gran motivo de la drástica desaparición de estos pueblos a los que se les niegan o ignoran sus derechos.
Las empresas madereras y ganaderas contratan a pistoleros que se adentran en la selva con el fin de encontrar, amedrentar y, en algunos casos, aniquilar a los indígenas para hacerse con sus tierras. En el caso del Amazonas, esta lucha gira en torno a la explotación de la caoba, también conocida como el ’oro rojo’, y que tiene una gran demanda en el mercado internacional.
Pero esta situación, una lucha de David contra Goliath, está cambiando poco a poco. "Las empresas cuidan su imagen cada vez más y no quieren que se les vincule con este tipo de crímenes. Si bien es cierto que aún queda mucho por hacer, cada vez les resulta más difícil", señala Laura de Luis.
Por otra parte, la deforestación o la construcción de presas está provocando que la selva disminuya, y con ella, los territorios salvajes. La gran mayoría de estas extensiones se dedica a la explotación ganadera o agrícola (con especial mención a la soja, un auténtico drama en Brasil). Esta invasión sin control tiene otras consecuencias, puesto que quemar la selva equivale al 20 por ciento de las emisiones de Co2 de todo el planeta, más que todos los coches y aviones del mundo juntos.
Además, el racismo es otra de las causas de la desaparición indígena. "En muchos lugares se les tacha de vagos, salvajes, primitivos o retrasados, pero tienen el derecho a vivir en su propia tierra y como crean conveniente", denuncia de Luis que añade que "si bien es cierto que sus conocimientos tecnológicos están a años luz de los nuestros, sus conocimientos naturales son excepcionales".
Las enfermedades están diezmando la población indígena. Al no haber sido contactados hasta hace pocos años, la mayoría de ellos están totalmente desprotegidos ante enfermedades que para nosotros son tratables, pero que para ellos son devastadoras. De este modo, los colonos fuerzan los encuentros, engañándoles con golosinas envenenadas u otra clase de tretas, para contagiarles enfermedades como la malaria o la gripe. Se calcula que, de las tribus contactadas en la última década, al menos el 50 por ciento de sus miembros han muerto por enfermedades del mundo civilizado.
De Luis opina que "el legado cultural de estas comunidades no es para nosotros sino para ellos. Tienen todo el derecho a vivir en sus tierras y, en el caso de los pueblos no contactados, ellos saben dónde estamos y, cuando quieran saber de nosotros, nos encontrarán. Hasta entonces, tenemos que dejarles vivir en paz".
ARTICLE FERRAN JAEN
El doctor en economia i professor de la Universitat de Vic, Ferran Jaen comenta la situació-relació entre polítics i apujades d'impostos.
Paga la pena http://is.gd/eR6I5
També, modestamnet, el meu comentari.
COMENTARIS
Democràcia?
Ben dit.
Fa una mica de por veure com ciutadans "democràtics" - si no ets demòcrata se't considera feixista - hem de rebutjar els partits com a principal causa de les mancances econòmiques i fins i tot democràtiques. Deia un savi que el pitjor enemic de la democràcia són els partits polítics. A més cada cop més administracions, més prebendes, més lleis, i els ciutadans a 80 Km/h i a pagar si et poses a 81 Km/h. Ells a fer negocis pel partit o per a retirar-se rics. On són les llistes dels últims defraudadors a la Banca Suissa? que potser, a part i a demés dels rics, també hi havia polítics?.
Quina diferencia hi ha entre un rei que no cal votar i dos líders de partits polítics que s'alternen sospitosament en democràcia, i es reparteixen el pastís i es tapen les vergonyes? líders que dominen ferrenyament llistes tancades, el ordre de les quals té a veure amb la pleitesia i no en l'eficàcia. I que tinguin més vots vol dir que saben governar millor o que son capaços de controlar millor els mitjans i les ànimes els infeliços votants, que voten als lladres per a que vigilin les caixes comunes?
Per cert el savi podria ser en Coetzee a "diario de un mal año"
Jaume, 03/09/2010 a les 10:39
Ben dit.
Fa una mica de por veure com ciutadans "democràtics" - si no ets demòcrata se't considera feixista - hem de rebutjar els partits com a principal causa de les mancances econòmiques i fins i tot democràtiques. Deia un savi que el pitjor enemic de la democràcia són els partits polítics. A més cada cop més administracions, més prebendes, més lleis, i els ciutadans a 80 Km/h i a pagar si et poses a 81 Km/h. Ells a fer negocis pel partit o per a retirar-se rics. On són les llistes dels últims defraudadors a la Banca Suissa? que potser, a part i a demés dels rics, també hi havia polítics?.
Quina diferencia hi ha entre un rei que no cal votar i dos líders de partits polítics que s'alternen sospitosament en democràcia, i es reparteixen el pastís i es tapen les vergonyes? líders que dominen ferrenyament llistes tancades, el ordre de les quals té a veure amb la pleitesia i no en l'eficàcia. I que tinguin més vots vol dir que saben governar millor o que son capaços de controlar millor els mitjans i les ànimes els infeliços votants, que voten als lladres per a que vigilin les caixes comunes?
Per cert el savi podria ser en Coetzee a "diario de un mal año"
dimarts, 31 d’agost del 2010
Tema 5. L'aliança matrimonial. Bibliografia complementària
- BESTARD, J. (1986) Casa y familia: Parentesco y reproducción doméstica en Formentera. Palma de Mallorca: Institut d'Estudis Baleàrics.
- BESTARD, J. (1992) “La estrechez del lugar. Reflexiones en torno a las estrategias matrimoniales cercanas”. Dins CHACÓN, F.; HERNÁNDEZ, J. (ed.) Poder, familia y consanguinidad en la España del Antiguo Régimen, pág. 107-156. Barcelona: Anthropos.
- BESTARD, J. (1998) Parentesco y modernidad. Barcelona: Paidós.
- BOURDIEU, P. (1972) "Les stratégies matrimoniales dans le système de reproduction". Annales ESC, 27(4/5): 1105-1125.
- FREUD, S. [1913] Totem y Tabú.
- GONZÁLEZ ECHEVARRÍA, A. (1994) Teorías del parentesco: nuevas aproximaciones. Madrid: Eudema.
- GOUGH, K. (1974) [1959] "Los nayar y la definición de matrimonio". Dins LÉVI-STRAUSS, C.; SPIRO, M.E.; GOUGH, K. Polémica sobre el origen y la universalidad de la familia, pàg. 74-111. Barcelona: Anagrama.
- HÉRITIER, F. (1981) "Le fonctionnement des systèmes semi-complexes d'alliance" i "Le passage aux structures complexes d'alliance". Dins L'exercice de la parenté, pàg. 73-136 i 137-167. París: Seuil.
- HÉRITIER, F. (1991) "Inceste". Dins BONTE, M.; IZARD, M. (dir.) Dictionnaire de l'ethnologie et l'anthropologie, pàg.347-350. París: PUF.
- HÉRITIER, F. i COPET-ROUGIER, E. (1991) Les systèmes complexes de l'alliance matrimoniale. Paris, Éditions des Archives Contemporaines.
- KEESING, R.M. (1975) "Alliance Systems". Dins Kin groups and social structure, pàg.78-90. Orlando: Harcourt Brace Jovanovich College Publishers.
- KUPER, A. (1996) "La primera familia". Dins El primate elegido: Naturaleza humana y diversidad cultural, pàg. 156-178. Barcelona: Crítica.
- LAMAISON, P. (1979) "Les stratégies matrimoniales dans un système complexe de parenté". Annales ESC, 34(4):721-741.
- LEACH, E.R. (1955) "Polyandry, Inheritance and the Definition of Marriage". Man, 55: 182-186.
- LEACH, E.R. (1971) "Implicaciones estructurales del matrimonio entre primos cruzados" i "La poliandria, la herencia y la definición del matrimonio, con particular referencia al derecho consuetudinario cingalés". Dins Replanteamiento de la antropologia. Barcelona: Seix-Barral.
- LÉVI-STRAUSS, C. (1974) [1956] "La familia". Dins LÉVI-STRAUSS, C.; SPIRO, M.E.; GOUGH, K. Polémica sobre el origen y la universalidad de la familia, pàg. 7-49. Barcelona: Anagrama.
- LÉVI-STRAUSS, C. (1991) [1967] Las estructuras elementales del parentesco. Barcelona: Paidós.
- MIRA, J.F. (1980) "La estrategia matrimonial. Un difícil equilibrio". Dins Vivir y hacer historia, pàg. 73-104. Barcelona: Península.
- MURDOCK, G.P. (1949) Social Structure. Nova York: Macmillan.
- CAI, H. (2000) Une société sans père ni mari: les Na de Chine. París: PUF.
- SAN ROMÁN, T.; GONZÁLEZ, A.; GRAU, J. (2003) Las relaciones de parentesco. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. [Capítols 2 i 3].
- SEGALEN, M. (1985) Quinze générations de Bas-Bretons. Parenté et société dans le pays bigouden Sud. 1720-1980. París, Presses Universitaires de France.
- SEGALEN, M. (1992) Antropología histórica de la familia. Madrid: Taurus.
- WESTERMARCK, E. (1903) The History of Human Marriage. Londres: Macmillan and co.
- WOLF, A. (1968) "Adopt a Daughter-in-Law, Marry a Sister: A Chinese Solution to the Problem of the Incest Taboo". American Anthropologist, 70(5): 864-874.
- WOLF, A. (1970) "Childhood Association and Sexual Attraction: A Further Test of the Westermarck Hypothesis". American Anthropologist, 72(3): 503-515.
- ZONABEND, F. (1980) La mémoire longue: Temps et histoires au village. París: PUF.
- ZONABEND, F. (1981) "Le pas très proche et le pas trop loin. Réflexions sur l'organisation du champ matrimonial des sociétés à structures de parenté complexes". Ethnologie Française, XI(4):311-31
RECURSOS A INTERNET PER ANTROPOLEGS
Pàgina on es troben detallats els diferents corrents antropològics:
(passada per FERRAN ESTRADA)
dimecres, 25 d’agost del 2010
dilluns, 23 d’agost del 2010
dimecres, 7 de juliol del 2010
NIVEL 13
Com sabeu una de les meves activitats en aquest nivell de realitat és explicar històries. A cops són històries meves, vull escrites per a mi, en la meaurade que qualsevol humà pugui arribar a escriure res original. D'altres agafo contes d'altres, en el fons tots som u, i els enllaço em comentaris que els agrupen en una mena de "live motive" i es diu espectacle, contada. El meu estil diuen que és masa acadèmic, com si fes una classe. Al menys s'adonen que en el nostre nivell intento manipular-los i fer-los creure las meves veritats, que ja haviem quedat que en realitat no són meves sino de tots. Dels nivells superiors que bujen en les seves, nostres, vides poca gent, molt poca gent, n'és concient.
L'espectacle que vaig estrenar al Pati Llimona es deia Contes de la Realtivitat, en el que venia a dir que la realitat és molt, molt relativa. Com que és bastant dificil de montar, no tant per a mi que només necessito un faristol, sino per a la gent que ha de desplaçar-se a que li expliquin contes avui que només interessa Hollywood, penso fer una gravació formal i penjar-la. Mai serà el mateix però res igual. Com dirai una astrologa els astres canvien les seves posicions, com diaria una persona assenyada: les circumstamcies espacio-temporal de receptors i emissor varien caa segon i producte de'aquesta interacció surgeix una obra nova.
Tot això per a dir-vos que allí citava dues pelis, matrix i solaris, com a exemples de realitats relatives. Avuí he revisat una altra pel·licula on encara és més clar.
Potser l'haureu de veure en dues vegadas sino sou premium de Megaupload
Estabilitzador de càmera
Parlant amb el meu amic Agustí, el rei del bricolatge, li vaig comentar que em volia fer un estabilitzador d'imatge per a la camera. Enseguida va descubrir que li estava parlant d'un giroscopi.
-Doncs sí es un girospi com el que porten el helicopters home.
M'ho vaig rumiar i efectivamnet son dos eixos de moviment que giren en dos plans perpendiculars i que mantenen la camera al centre de gravetat i així encara que l'operador santi o corri la imatge roman estable. Posaré un uns videos casolans per a que es vegi. De fet son steadycams casolanes.
En el primer i segon video crec que es fa servir una ròtula. El tercer i quart exemple hi ha coixinets de rodament, un altra tipus de ròtula amb dues abraçadores.
dilluns, 5 de juliol del 2010
Ainara a una casa de barrets
L’Ainara conta a una casa de barrets
La meva amiga Ainara contarà contes a una casa de barrets. M’invita a mi i a tres col·legues més d’un taller de contacontes.
Jo també contava i ho feia com podia perquè jo ja no creia gaire bé en res. Em preguntava ¿per escriure s’ha de tenir fe? i per contar un conte, ¿ un s’ha d’adonar que transmet alguna idea, alguna pregunta existencial? O que com a mínim fa un qüestionament moral? ¿Com es pot escriure sense il·lusions i com es pot explicar sense moralina si tots els contes en tenen una com a minin, segurament una darrera l’altre. Per això em va sorprendre la missiva de la meva amiga Ainara, tant concreta, tan exponencial.
Em despertava un punt d’il·lusió el fet que ens hagués citat en una casa de barrets i em qüestionava com serien aquells contes, si eròtics i informals o romàntics i amorosos. Em preguntava com aniria vestida la gent, i com havia d’anar vestit jo mateix, i sobre tot, si un havia d’anar preparat per a un final de festa esclatant, delirant, on tots ens deixéssim anar en un últim conte brutal, bestial, contundent i humit.
Però el que més em seduïa era veure-la explicar contes en un lloc tant immoral, un lloc de pecat mortal com a mínim, un lloc on s’aplaudia amb una sola mà. El contrari dels nostres escenaris habituals de nens i nenes embadalits amb contes de gegants i gossets o a aquells altres locals de Gràcia o del barri vell on pseudo-intel·lectuals, també contacontes ells mateixos, els agradava de sentir contes de Bioy o de Borges o de tradició oral xinesa.
Tot plegat es feia un garbuix en el meu cap d’home madur que encara actuava com a un adolescent, tot plegat amb va treure de la ignomínia de perdre el temps tan valuós per els altres.
Hi aniré és clar per recolzar l’Ainara encara que m’he adonat que la noia és de Bilbao i encara que parla català, no estic massa estic segur que sàpiga que això de la casa de barrets, que literalment és una botiga on venen capells, gorres i complements, és un eufemisme per a una casa de lenocini.
Bé si més no ara de cara a l’estiu i amb quest sol abrasador, aprofitaré per a fer-me'n amb un gorra amb visera. Tindré el crani més protegit i no faré bullir el cervell, evitant generar futures fantasies que, com la present, no duen en lloc.
JAUME ESTARLICH
05/07/2010
dilluns, 28 de juny del 2010
HABEMUS ESTATUT: ESPAÑA, UNA GRANDE Y LIBRE
El sínode sagrat del Tribunal constitucional espanyol a fet fumata blanca. La ESPAÑA, UNA, GRANDE Y LIBRE se n'enfot un cop més de Catalunya.
La extrema dreta espanyola, nacionalcatolica, hereva del franquisme, coneguda com a PP, impugna un estatut ja pruo retallat en les Corts però refrandat pel poble català. Val a dir que el poble català no és res. Si fos alguna cosa, no només el tribunal constitucional sino el PSOE i el PP, respectarien mínimament un referèndum que va aprovar-lo.
NO ens ens enganyem, l'estatut no era gran cosa. Hi havia una part de financiació que ja em vist que tururú, tururú, un pase per aquím un altre per allà i ja està: engrunes i ja en parlarem. Voleu balances fiscals? doncs aquí són! a que portem vint anys escanyant amb 10 punts de diferencia? i què els catalans segueixen sent uns lladres i uns insolidaris. Tema econòmic resolt.
Partits catalans? a bé, sí bé !
Una tarda una colla de eixelebrats parlamentaris catalans reunits fent una sardinada van dir que Catalunya era una una nació. JAJAJJAJAJA a Madrid reien. Va això no té cap problema que segueixin fent sardinades: Una nación, bueno una macionalidad no? a sí pués que se sigan reuniendo, ahora que no lleven signos nacionales, porquè España sólo hay una todo lo demàs son mindunguis.
Però al que realment és important, la igualatat jurídica del català i el castellà que s'aconsegueix dient que la llengua propia i primera és el català, no això. La lengua ha de ser el castellano, por favor si es tant evidente que donde esté el castellano que se quite el catalan, hombre.
Doncs m'agradaria haver-me equivocat però fa dos anys al meu blog ja vaticinava que aquesta seria la resolució.
Però el que ja cau pel seu propi pes i demostra que no som una nació ni som res es en aquest dos anys els partits polítics han estat incapaços de treure al carrer un o dos milions de catalans que haguessin sortit abans de que es dictes sentencia per a que maldiguessin que el poble català no estava d'acord amb cap retallada. No és que jo fos més intel·ligent que en Montilla, Carod, Mas, Herrera, no només era sentit comú.
Ara, amb la sentencia sobre la taula, volen fer una manifestació unitària. Bé per esma hi anirem però aquest senyors tenien que haver muntat la manifestació abans i igual que els feixistes espanyols han recusat i endarrerit els nombrament de magistrats (alguns dels quals no són ni juristes sino simples militants encoberts del PP o PSOE)
El tema més important era igualar el català i el castellà a Catalunya. Es a dir que a catalunya tothom tingués la oblició i el dret d'entrendre l'altre llengua i d'emprar la seva. Res de l'altra món a no que els ctalans aleshores podrien viuere i exigir que els deixin viure en català. A no això no. Aquí la lengua única que hay obligación de conocer és el castellano y basta.
EL TRUCO DEL MANCO, 3 Goyas
Com diria li diria Ruben Baldes en
Pedro Navaja en Si naciste pa martillo del cielo te caen los clavos.
El truco del Manco, és una proba palesa de la igualtat d'oportunitats: qui no arriba en lloc, en democràcia, orgànica o no, és per que no val.
EN TIERRA DE NADIE
Sobre le nacionalisme i el cas de Bosnia i Servia. He estudiat una mica les guerres de Yugoslavia i aquesta pel·icula és un magnific exponent de com la gent es mata per petites diferencies ignorant tot el que tenen en comú. Es molt possible que a algú li recordi "la vaquilla" de Azcona i Berlanga.
Per a mi em va resultar tràgica. Com el mirall que reclamava Flaubert (era ell?) com a tècnica literaria per a reflectir la realitat
LLIBRES QUE TORNO A LA BIBLIOTECA
RUBIA, Francisco J. EL CEREBRO NOS ENGANYA : és interessant veure com el cervell, a nivell neurològic, també necessita linialitat: quan no pot construir un tot discursiu del que experimenta pels sentits, tan per exés com per defecte, busca una explicació desperdicia elelments sensorials que no considera significatius. Seria el cas de la Mis direcció de la magia-espectacle, el que si seguint un discurts atentament ens perdem quantions perifèriques que estan pèrfectament registrades al nostre camp sensorial - l'exemple d'una entrevista on els entrevistats que miren directamnet a camera i estan frontalment col·locats són gravats amb salts de Raccord, tan de vestuari d'ells, com de les estoballes i fins i tot passa un tipus pel darrera i seu en un racó del que és el bar on els entrevisten disfressat de gorila. No es recorda haver vist res.
Destaco que a nivell més enlla inclús que el cognitiu, potser seguint Levi-Staruss, i perque no Geertz, l'home no enten el món i aquest està ple de discontinuitats en el discurs de la comprensió racional de l'Univers. No l'entemen, seguramnet, mai l'acabarem d'entendre i aleshores l'home tira del que te més aprop i fa mites i fabules que acaben de cubrir aquest sotracs
LOPEZ SANCHEZ, felix, Amores i desamores, procesos de vinculación y desvinculación sexual y afectivos. El trono però només l'he fullejat. Parlar dels processos de dol i fa algunes definicos d'amnor, sentiments, afectes, perdues. A revisar un altra dia. Diu coses interesants encara que a cops poc sòlides. http://www.google.es/imgres?imgurl=http://image.casadellibro.com/l/ip/5/9788497429375.jpg&imgrefurl=http://www.casadellibro.com/libro-la-educacion-sexual-de-los-hijos/1022233/2900001048009&usg=__PosGDYZWl1Qw-ePfppL8iqF1Hxw=&h=112&w=73&sz=4&hl=es&start=6&um=1&itbs=1&tbnid=BNBImzHzlxzrpM:&tbnh=86&tbnw=56&prev=/images%3Fq%3Damores%2By%2Bdesamores%2Bfelix%2Blopez%26um%3D1%26hl%3Des%26sa%3DN%26rlz%3D1C1DVCB_enES368ES368%26ndsp%3D20%26tbs%3Disch:1
dissabte, 19 de juny del 2010
PROSIFICAR LEON FELIPE
Otro poeta castellano, este de castilla sin connotaciones, pero republicano. EL otro día andaba yo rumiando sobre el naciolamismo y me gusto mucho este autoretrato que escribió. Y mira por donde me he propuesto explicarlo como un cuento. Un reto pero la verdad és que me siento como el cuando dice lástima de no creer en patrias, ni tener historias, ni adorar dioses, ni tener mujeres amadas, lástima que sólo pueda escribir de coses sin importancia.
AUTORRETRATO
!QUÉ LASTIMA!
!Qué lástima
que yo no pueda cantar a la usanza
de este tiempo lo mismo que los poetas de hoy cantan.
!Qué lástima
que yo no pueda entonar con una voz engolada
esas brillantes romanzas
a las glorias de la patria!
!Qué lástima
que yo no tenga una patria!
Sé que la historia es la misma, la misma siempre que pasa
desde una tierra a otra tierra, desde una raza
a otra raza,
como pasan
esas tormentas de estío desde esta a aquella comarca.
!Qué lástima
que yo no tenga comarca,
patria chica, tierra provinciana!
debí de nacer en la entraña
de la estepa castellana,
y fui a nacer en un pueblo del que no recuerdo nada;
pasé los días azules de mi infancia en Salamanca,
y mi juventud, una juventud sombría en la Montaña.
Después... ya no he vuelto a echar el ancla
y ninguna de estas tierras me levanta
ni me exalta para poder cantar siempre en la misma tonada
el mismo río que pasa
rodando las mismas aguas
al mismo cielo, al mismo campo y en la misma casa.
!Qué lástima
que yo no tengo una casa!
una casa solariega y blasonada,
una casa
en que guardara,
a más de otras cosas raras,
un sillón viejo de cuero, una mesa apolillada
y el retrato de un mi abuelo que ganara
una batalla.
(Qué lástima
que yo no tengo un abuelo que ganara
una batalla,
retratado con una mano cruzada
en el pecho, y la otra mano en el puño de la espada! Y, !qué lástima
que yo no tenga siquiera una espada!
Porque... ¿qué voy a cantar si no tengo ni una patria,
ni una tierra provinciana,
ni una casa
solariega y blasonada,
ni el retrato de un mi abuelo que ganara
una batalla,
!Qué voy a cantar si soy un paria
que apenas tiene una capa!
Sin embargo...
en esta tierra de España
y en un pueblo de la Alcarria
hay una casa
en la que estoy de posada
y donde tengo, prestadas,
una mesa de pino y una silla de paja.
Un libro tengo también. Y todo mi ajuar se halla
en una sala
muy amplia
y muy blanca
que está en la parte más baja
y más fresca de la casa.
Tiene una luz muy clara
esta sala
tan amplia
tan blanca.
Una luz muy clara
que entra por una ventana
que da a una calle muy ancha.
Y a la luz de esta ventana
vengo todas las mañanas.
Aquí me siento sobre mi silla de paja
y venzo las horas largas
leyendo en mi libro y viendo cómo pasa
la gente a través de la ventana.
Cosas de poca importancia
parecen un libro y el cristal de una ventana
en un pueblo de la Alcarria,
y, sin embargo, le basta
para sentir todo el ritmo de la vida a mi alma.
Que todo el ritmo del mundo por estos cristales pasa
cuando pasan
ese pastor que va detrás de las cabras
con una enorme cayada,
esa mujer agobiada
con una carga
de leña en la espalda
esos mendigos que vienen arrastrando sus miserias de Pastrana,
esa niña que va a la escuela de tan mala gana.
!Oh, esa niña! Hace un alto en mi ventana
siempre y se queda a los cristales pegada
como si fuera una estampa
!Qué gracia
tiene su cara
en el cristal aplastada
con la barbilla sumida y la naricilla chata!
Yo me río mucho mirándola
y la digo que es una niña muy guapa...
Ella, entonces, me llama !tonto!, y se marcha.
!Pobre niña! Ya no pasa
por esta calle tan ancha
caminando hacia la escuela de muy mala gana,
ni se para
en mi ventana,
ni se queda a los cristales pegada
como si fuera una estampa.
Que un día se puso mala,
muy mala,
y otro día doblaron por ella a muerto las campanas.
Y en una tarde muy clara,
por esta calle tan ancha,
al través de la ventana,
vi cómo se la llevaban
en una caja
muy blanca...
que tenía un cristalito en la tapa.
Por aquel cristal se le veía la cara
lo mismo que cuando estaba
pegadita al cristal de mi ventana...
Al cristal de esta ventana que
ahora me recuerda siempre el cristalito de aquella caja
tan blanca.
Todo el ritmo de la vida pasa
por este cristal de mi ventana,
!Y la muerte también pasa!
!Qué lástima
que no pudiendo cantar otras hazañas,
porque no tengo una patria,
ni una tierra provinciana,
ni una casa
solariega y blasonada,
ni el retrato de un mi abuelo que ganara una batalla,
ni un sillón viejo de cuero, ni una mesa, ni una espada
y soy un paria
que apenas tiene una capa...
venga, forzado, a cantar cosas de poca importancia!
La imagen del hombre sin apegos ni bienes materiales -casi un shadu- que se recluye a escribir poesía en un rincón de la Alcarria y que acaba regalándonos la imagen de la carita de esa niña contra el cristal de la ventana y que luego vemos a través de la ventanita del pequeño féretro blanco. Y la duda sobre lo que realmente es importante, sobre lo que realmente merece ser cantado por la poesía.
Me anima a prosificarla el propio León Felipe cuando dice en otro sitio.
Deshaced ese verso.
Quitadle los caireles de la rima,
el metro, la cadencia
y hasta la idea misma.
Aventad las palabras
y si después queda algo todavía,
eso
será la poesía.
Quitadle los caireles de la rima,
el metro, la cadencia
y hasta la idea misma.
Aventad las palabras
y si después queda algo todavía,
eso
será la poesía.
dijous, 17 de juny del 2010
BIBLIOGRAFIA SOBRE NACIONALISME
BIBLIOGRAFIA
GELLNER, Ernest, (1983) Naciones y nacionalismo . Alianza editorial Barcelona 1988
GELLNER, Ernest, (1997) Nacionalismo. Ediciones destino. Barcelona 1998
LLOBERA, Josep R (1994) El Dios de la Modernidad . Editorial anagrama 1996
ANDERSON, Benedict (1983) Comunitats imaginades.Editorial Afers .València 2005
GEERTZ, Clifford (1973) La interpretación de las culturas Editorial Gedisa Barcelona 2005
BILLING, Michael (1995) Nacionalisme Banal. Londres, Sage Publicacions
ARANZADI, Juan, (2001) El escudo de Arquiloco: sobre Héroes, mártires y terroristas Madrid, Visor
GELLNER, Ernest, (1983) Naciones y nacionalismo . Alianza editorial Barcelona 1988
GELLNER, Ernest, (1997) Nacionalismo. Ediciones destino. Barcelona 1998
LLOBERA, Josep R (1994) El Dios de la Modernidad . Editorial anagrama 1996
ANDERSON, Benedict (1983) Comunitats imaginades.Editorial Afers .València 2005
GEERTZ, Clifford (1973) La interpretación de las culturas Editorial Gedisa Barcelona 2005
BILLING, Michael (1995) Nacionalisme Banal. Londres, Sage Publicacions
ARANZADI, Juan, (2001) El escudo de Arquiloco: sobre Héroes, mártires y terroristas Madrid, Visor
dimarts, 1 de juny del 2010
dimecres, 26 de maig del 2010
Sobre Ritus de pas i cinema - e-mail a Manuel Delgado
RITUS DE PAS I CINEMA
| De: | |
| Enviado: | miércoles, 26 de mayo de 2010 13:52:23 |
| Para: | manueldelgadoruiz@gmail.com |
La classe d'ahir sobre el ritus de pas va ser molt productiva per a mi.
Sempre havia buscat una lògica a la típica estructura narrativa -universal en occident, recollida ja a la poètica Aristòtil- de presentació, nus i i desenllaç que trobem a tot relat. Molt especialment en el cinema, on trobem un heroi, o un grup, que té una vida que sembla normal i tranquil·la, només en aparença, perquè es presentarà una gran amenaça a la pau inicial que l'obligarà a actuar i a deixar aquella seguretat per enfrontar-se al conflicte inicial. Tindrà ajudants i també dolents - a cops un sol de dolent que cal batre físicament, a cops problemes morals o psíquics- que l'ajauran i l'obstruiran.Quan hagi aconseguit mig resoldre el primer problema, sovint fent servir les seves virtuts personals tant de força com intel·lectuals o naturals, un nou gir més complex i perillós li sorgirà. Aleshores l'heroi s'enfrontarà, amb riscos enormes, a aquesta força entrebancadora, segurament injusta o immoral. Finalment, no només restituirà l'ordre inicial on regne la pau i la justícia sinó que sovint la nova situació és encara millor que la de partida. Els manuals de guió diuent que l'heroi davant la trama sempre creix des del punt inicial fins a la resolució: és un altre individu millor, que s'ha superat a les seves limitacions, i aquesta experiència l'ha fet anar a més com a persona
Buscava aquest origen i tu molt bé ens vas orientar comentant-nos que no era res més que la descripció d'un ritus de pas. Jo buscava estructures narratives universals, de l'esperit humà, però té molt més a veure amb la manera en com l'esperit humà veu com a de ser el seu transit pel món: Una lluita contra la entropia de una societat liderada per individus carismàtics que contra tota lògica aconsegueix sobreviure a ells mateixos i a ella mateixa per plantar cara a les dificultats que implica la vida amb l'objectiu de repodriu-se socialment.
Per una altra banda l'Alba et va demanar per a ritus de pas negatius: Sembla que sí que n'hi hauran quan la societat que ha concedit un rol a un individu considera que se li ha de treure per que no n'ha fet l'ús pèl que se li va donar. Així les execucions a mort estan ritualitzades, quan un militar per els galons també. Quan a un directiu el fan empleat li treuen el despatx i el posen en una filera de taules. Un linxament.
Per últim, comparteixo les teves experiències de la mili, i és cert que aquesta gent amb la que "te la jugaves" per saltar-te les regles i amb els que convivies durant mesos era una fratia que estava per sobre de les ordres del militars.
Sobre els joves i la necessitat de integrar-se en una societat que els facis que la suma dels seus membres. Nosaltres estavem a sindicats i a partits, clandestins, i ens manifestaven i sentien el poder de la massa prenen les rambles entre pots de fum. Ara he vist una moda nova on els joves estudiants universitaris es posen d'acord per a fer un clip musical d'una canço coneguda d'uns 5 minuts, en pla seqüència, únic en principi, actuant davant i entre una steadycam que recull coreografies i gràcies personals: en diuen Lip Dup. Es curiós per a ells potser és art o un acte d'efervescència col·lectiva, per a les Universitats és una publicitat gratuita penjada a You Tube
Gràcies per l'entusiasme i la formació que ens dones.
JAUME ESTARLICH
dimarts, 11 de maig del 2010
dilluns, 10 de maig del 2010
les ments humanes són d'allò més ductil
ZARZALEJOS, ex director del diari tradicional de la dreta espanyola ABC, ha tret un llibre on explica com va ser el seu assetjament per la brunete mediàtica que va aconseguir que el destituissin. Era la època en la que la COPE -i el seu JIMENEZ LOSANTOS- no parava d'insultar-lo i de dir que la gent no llegís el ABC i el recolzava és clar EL MUNDO.
ZARZALEJOS es defineix, ara, com a periodista -i parla de la seva professió com a especial- catòlic, de dretes, liberal i conservador però, ara, ha renegat de la brunete mediateca. Diu que hi havia una operació politico-mediàtica per a substituir a Rajoy per la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, de la que diu que a partir del Tamayazo la va veure canviar perillosament, posant la vista a la direcció del PP, fent caure a Rajoy, i per acabar guanyant unes eleccions, amb tamayazo o no, per a fer-se amb a presidència del govern. Hauria tingut el recolzament de la part més fosca i cavernària del PP -que no ho eren tots?- d'aquí el gir, i haurien posat a les seves ordres la COPE i EL MUNDO i també ABC, per que fos aclamada popularment des de el carrer quan hagués perdut les eleccions Rajoy. ZARZALEJOS pel motiu que fos, ara diu perquè és honest però quan calia calumniar Catalunya o els catalans no era tant honest i no li importava mentir interessadament. La ira de la drerta nacionalcatolica va caure sobre ell i els destituiren. Sabeu qui havia al darrera d'aquella operació cridat per a Déu èr a fer un gir a una España soxialista i corrupte? doncs sí ho heu endevinat: el Sr. Rouco Varela, el faixista que ha dirigit la conferencia episcopal i que volia deixar empremta en la Espanya del XXI amb un cop de força, de timno cap a la extrema dreta nacionalcatòlica. L'Enric Juliana està d'acord i apunta que es va sentir cridat a alliberar España de l'ateisme, la dreta i el separatisme (recordeu que va intentar que la unitat d'España fos un bé moral !!!) i que fins que Roma no li va parar els peus no es va retirar de conjurar contra la democracia.
Dic contra la democracia perquè en la nostra societat on les massas decideixen en teoria qui els ha de manar, el més important no és tenia una projecte o una ideologia sino tenir els mitjans d'educació, els mitjans de comunicació per anar mantenir zombis atemorits que voten teledirigits.
Els va sortir malament perquè Rajoy es va assabentar de la maniobra i només va sortir al balcó a consolar les masses amb la seva dona quie semblava consolar-lo. No va deixar que sortís la Aguirre que ja tenia la claca preparada per aclamar-la popularment. Aquell fet hagués estat recollit en primera plana al MUNDO i "matxacat" per tots el feixistes de la COPE i amb la benedicció del futur sant ROUCO VARELA.
LA COPE i el MUNDO i el ABC, menys però sense Zarzalejos també, van començar aquella campanya desacreditant i insultant a Rajoy -maricomplejines- . Finalment Camps va recolzar Rajoy al congrés de Valencia. Curiós oi? que Rajoy defensi a mort a Camps; home si li va el lideratge !!!
Això es democràcia? quan la gent no sap a qui vota ni perquè, on la gent vota per una ideologia vella i rovellada o per uns sentiments de por o desídia. I finalment on la gent manipulada pels mitjans -com a mimin la informació que rep per avaluar es molt manipulada -
EL NACIONALISME, EL SACRIFICI, L'ALLIBERACIÓ
La resistència - 2: La lluita armada
Som a l'any 1940, i les tropes de l'Alemanya de Hitler han derrotat França en poc més d'un mes. La derrota és absoluta, els tancs alemanys, vençuda brutalment la primera resistència, circulen amb tota llibertat per totes les regions franceses.
"Cronos" analitza el naixement de la resistència a la Segona Guerra Mundial
Primer capítol de la sèrie "La resistència". Amb l'ajuda d'historiadors, d'imatges de l'època i de reconstruccions acurades, proposem un viatge a aquell temps terrible per descobrir la creació d'un moviment cabdal per a la resolució del conflicte.
Dilluns a la nit, "Cronos" presenta "La lluita armada", un viatge al començament de la Segona Guerra Mundial i al naixement d'un moviment cabdal per la resolució del conflicte. Aquest és el primer capítol de la sèrie "La resistència".
Any 1940: les tropes de l'Alemanya de Hitler han derrotat França en poc més d'un mes. La derrota és absoluta, els tancs alemanys, vençuda brutalment la primera resistència, circulen amb llibertat per totes les regions franceses.
En un primer moment, quan el vell general Pétain ocupa el poder, els francesos sembla que s'hi resignen. Pétain té un gran prestigi, perquè va ser el general que va dur França a la victòria a la Primera Guerra Mundial. Però ben aviat, tant els ocupants alemanys com els seguidors de Pétain, mostren la seva veritable cara i comença la repressió.
És aleshores quan comença, al principi d'una manera força tímida i desorganitzada, un moviment que els francesos anomenaran Resistència. D'això es tracta, de resistir i de mantenir l'esperança que un dia o un altre el país s'alliberarà dels ocupants i dels feixistes que controlen França. És el naixement d'aquest moviment poderós, que serà cabdal per a la derrota final del nazisme.
Amb l'ajuda d'historiadors, d'imatges de l'època i de reconstruccions acurades, "Cronos" proposa un viatge a aquell temps terrible, als primers mesos de la Segona Guerra Mundial.
Aquest documental, i les opinions d'historiadors i sociòlegs, per a mi ha estat una extraordinaria confirmació del primordialisme en el concepte de nació i d'alliberament nacional d'un territori "nacional" i d'uns connacionals, com si fossin de la família, als que cal defensar i confirmar s'ha de morir per la lliberació nacional. Segurament un segle abans difícilment trobariem aquest tipus de patriotisme tan lligat a la democracia burguesa i capitalsita.
També em sorpren com són de dèbils les nostres ments, com són de diafanes les nostres ments, com en un segle i mig, el nacionalisme s'ha convertit en el deu de la modernitat, en una de les poques ideologies per les que moririem o matariem.
dimarts, 4 de maig del 2010
LLIBRES
- REEVES SANDAY, Peggy EL CANIBALISMO COMO SISTEMA CULTURAL [1986] Ed. Lerna
- ESCUDERO LOPEZ, Jose Antonio CURS D'HISTORIA DEL DRET Universitat d'Alacant 2008
- KENNEALLY, Cristine LA PRIMERA PALABRA -busqueda de los origenes del lenguaje- alianza editorial
diumenge, 2 de maig del 2010
ELS YAMARA DE TERRA DE FOC
Sobre els yamaras de Terra de Foc. Com s'extingiren. Impressionant com en una missió anglicana que havia aconseguit que renunciessin al nomadisme i es fessin residents dels voltants de la missió, moriren un 50% de la població per contagis de virus de la grip. Com podien pensar que eren salvats per la mort i que estarien a la dreta del Pare? Es podien haver quedat a casa els clergues anglicans i els camperols croats que a principi de segle XIX envairen les poques terres que els quedaven. Bé segurament els digueren que eren terres sense amos perquè els yamara eren invisibles com a ésser humans. I hi posaren poca voluntat i foren desagraïts i mal educats: quan els volien explicar que tenien una ànima van i es moren!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)